El passat 13 de febrer es va celebrar, a l’aeròdrom 318 de Canet de la Tallada, un acte institucional en motiu de la recent catalogació del camp d’aviació com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
L’acte ha pogut comptar amb la presència a Canet de Sònia Hernandez, Directora General de Patrimoni Cultural, el Sr. Josep Calatayud, director dels Serveis Territorials de Girona, la Sra. Glòria Marull, presidenta del Consell Comarcal del Baix Empordà així com les alcaldesses de La Tallada d’Empordà, Dolors Guàrdia i de Verges, Diana Canals, i Èlia Bantí del Museu de suport territorial del Baix Ter. També Ferran Codina, arqueòleg i regidor de la Tallada d’Empordà i Amandi Manuel Alonso de l’Ajuntament de la Tallada. La visita i descoberta dels elements patrimonials de l’aeròdrom ha anat a càrrec de l’historiador Aleix Guàrdia Bahí.
L’acte ha permès posar de manifest la gran feina feta per tal de preservar i conèixer les restes històriques de l’aeròdrom, com bé va poder explicar i la bona sintonía entre totes les parts implicades, en favor de la nostra història. El camí recorregut ha mostrat que és possible veure el futur de l’aeròdrom amb positivitat i disposar dels mecanismes necessaris per tal de poder-lo protegir. A tots ells els volem agrair la gran feina feta. De la mateixa manera que cal agrair haver pogut participar-hi.
El passat 9 de setembre l’aeròdrom 318 va ser un dels protagonistes del cicle de visites organitzades pel Consorci del riu Ter, el qual celebrava 25 anys i l’Ajuntament de la Tallada. La visita va ser realitzada per l’historiador Aleix Guàrdia Bahí gràcies al suport de l’Ajuntament de la Tallada per fer-ho possible i creure fermament en la importància d’aquest espai patrimonial.
La proximitat i la la relació del Ter amb l’aeròdrom van ser el pretext per parlar d’algunes de les anècdotes i situacions viscudes pels aviadors i mecànics del camp. L’activitat va ser un èxit gràcies a la motivació i l’interès del públic assistent amb ganes de descobrir tot el context històric que envolta els refugis que es van visitar. Considerem un autèntic privilegi poder formar part d’aquesta activitat que promociona la salut i el respecte per l’entorn natural. D’aquesta manera, cada vegada més públic coneix la presència d’aquest espai patrimonial i ajuda a la seva conservació i divulgació.
L’aeròdrom 318 de Canet de la Tallada ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Es tracta d’un moment determinant que portarà a protegir i divulgar la història d’aquest aeròdrom republicà del Baix Empordà.
Aquesta fita no hauria estat possible sense la col·laboració entre institucions de referència al territori del Baix Ter com el Museu de la Mediterrània i l’Ajuntament de la Tallada. Cal esmentar la tasca de recerca feta pels historiadors del Grup de Recerca dels Aeròdroms Gironins (GRAG) que el 2017 van publicar l’obra de referència Aeròdroms Republicans de Girona 1936-1939-Atac i Defensa des de la Rereguarda. Aquesta va ser l’obra de referència per comprendre de forma seriosa i objectiva la guerra aèria a Catalunya. La coordinació de David Gesalí i la participació d’autors de referència com David Garcia Algilaga, Artemi Rosell Ferrer, entre d’altres fa que sigui essencial citar-la i divulgar-la… En aquesta obra s’hi pot trobar el capítol sobre l’aeròdrom 318 escrit per Aleix Guàrdia Bahí, investigador de referència sobre aquest aeròdrom, que durant els darrers anys ha publicat noves dades documentals sobre la seva història des d’un punt de vista objectiu i científic.
També cal esmentar iniciatives com el mateix Projecte Aeròdrom 318 que ha col·laborat amb l’establiment de sinergies entre els motors del territori al·ludits. S’han fet moltes visites a l’aeròdrom coordinades el Museu de la Mediterrània i per l’Ajuntament de La Tallada i fins i tot s’ha col·laborat amb un camp de treball. A través d’aquest projecte també va ser publicada la RUTA 318, un tríptic informatiu que s’ha de relacionar amb el llibre «Aeròdroms Republicans de Girona: Atac i Defensa des de la Reraguarda i que és disponible per tota la ciutadania. També s’han començat a fer unes publicacions on es fa referència expressa a allò que es coneix sobre l’aeròdrom a partir de l’estricte estudi dels documents.
En aquest sentit, cal felicitar, aplaudir i fer divulgació de la notícia que hem vist a la premsa sobre la declaració de BCIL d’aquest aeròdrom i saber que el Projecte Aeròdrom 318 ha estat al darrere d’aquest camí. Només volem fer reflexió sobre la dificultat dels investigadors i historiadors que fan recerca per donar a conèixer la seva feina a casa nostra. Cap menció a la premsa sobre tota aquesta trajectòria…
En aquesta entrada parlarem d’un espai històric situat a Londres que ens parla dels bombardeigs aeris que va patir el Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Es tracta de les instal·lacions subterrànies, molt a prop del parlament britànic, des d’on el govern va poder reunir-se i disposar d’informació del dia a dia de la guerra per tal de poder continuar governant. En efecte, es tractava d’un gabinet de guerra en forma de refugi, dotat d’habitacions, sales de mapes, telèfons, cuines i tot el necessari per no quedar aïllats durant els bombardeigs dels avions alemanys, que des de 1940 ja havien causat danys sobre sòl britànic. Tot plegat, fa que puguem sentir-nos dins de la pel·lícula The Darkest Hour, dirigida per Joe Wright.
Winston Churchill, aleshores primer ministre britànic, és el fil conductor d’aquest magnífic recorregut que permet visitar les sales on es reunien els ministres, com es feien les comunicacions telefòniques, com s’actualitzava la situació al front o què i on preferia menjar el mateix Churchill. Tot plegat fa que s’empatitzi amb el relat explicat i es coneguin molts dels protagonistes incloses les persones que feien el menjar o mecanografiaven els documents que calia expedir. Un relat molt allunyat del victimisme…
Foto: Aleix Guàrdia
Al carrer Clive Steps, King Charles St, a Londres, s’hi troba l’accés al qual avui és l’espai històric anomenat Churchill War Rooms. Es tracta d’un museu gestionat per L’imperial War Museum de Londres. És un espai força concorregut, ja que és situat al centre de la capital del Regne Unit i perquè proposa un recorregut interessant pel gran públic. Això es deu a una adequada combinació de recursos museogràfics com maniquins, material de l’època, efectes de so, pantalles interactives… Sense cap mena de dubte, passejar pels passadissos on encara ressonen les passes de la secretària i tipògrafa de Churchill, Elisabeth Layon, una de les protagonistes de la pel·lícula The darkest hour. Durant el recorregut també es pon escoltar les discussions i diversitat de criteris entre els ministres de guerra que es reunien, sovint, dins de les parets del refugi de govern que ara es pot visitar. També es poden veure espais com la sala de mapes on s’anava actualitzant la informació del front de forma constant, els dormitoris dels ministres o els diferents telèfons que servien per rebre informació dels atacs produïts i les consignes a portar a l’exterior per part del govern. Cal dir que el secretisme i l’encriptació d’informació eren claus per tal de no revelar detalls a l’enemic. En efecte, aquestes instal·lacions subterrànies van fer que el govern pogués continuar gestionant l’esforç bèl·lic amb relativa normalitat. Durant el recorregut es poden escoltar els testimonis de les tipògrafes que a vegades s’havien de quedar a dormir a les lliteres situades a l’anomenat » the dock» una mena d’espai subterrani situat en un nivell inferior de les sales principals de la instal·lació. També, gràcies als testimonis, es mostren detalls de la personalitat de Churchill i les manies que podia tenir pel que fa al soroll o el menjar. Al llarg del recorregut també es poden veure antics rètols que demanen no fer sorolls innecessaris o xiular. Aquesta combinació de detalls converteix aquest museu en una referència per conèixer el conflicte des de molts més punts de vista més enllà de l’estrictament militar, també el de la vida quotidiana. L’èmfasi més gran és en la perseverança de viure sota els atacs amb la voluntat de Churchill de guanyar el conflicte com va expressar en els seus famosos discursos radiofònics.
Foto: Aleix Guàrdia
Foto: Aleix Guàrdia
Foto: Aleix Guàrdia
Per tant, pensem que, avui el Churchill War Rooms és una referència sobre com cal mostrar la història del conflicte des d’una perspectiva global i acurada. També és interessant relacionar aquests espais amb pel·lícules amb un nivell de qualitat acceptable com The Darkest Hour, ja que ens fa entrar en la temàtica abans de veure el museu i veure’ls des d’una perspectiva més immersiva i interessant.
El projecte aeròdrom 318 participa a les Jornades Europees de Patrimoni 2022 a través de la RUTA 318 . En ocasió d’aquest acte, es plantejava als assistents una reflexió per tal de considerar si aquest espai es pot considerar com a patrimoni. Durant el recorregut s’han escoltat els testimonis i els document relacionats amb l’aeròdrom i el públic ha pogut descobrir algunes de les construccions visitables, així com el refugi netejat el passat estiu 2022, en ocasió de la realització del camp de treball «Vol directe al passat» al mateix aeròdrom.
Volem agrair l’assistència de totes les persones que avui s’han acostat a Canet de la Tallada i que han donat suport a la futura declaració d’aquest espai com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), per tal d’afavorir la seva dignificació històrica i preservació.
El passat mes de juliol de 2022 es va portar a terme, per primera vegada, un camp de treball amb adolescents de tot Catalunya coordinat per l’Associació Ígnia amb el suport dels ajuntaments de Torroella de Montgrí i La Tallada d’Empordà. l’historiador Aleix Guàrdia Bahí del Projecte Aeròdrom 318 va participar de l’activitat com a formador en les diferents tasques realitzades.
Els 24 joves participants tenien entre 14 i 17 anys i van poder aprendre a fer entrevistes a persones del Baix Ter i els van poden explicar els records de l’aeròdrom. També van fer tasques de neteja i desbrossaments dels refugis de l’aeròdrom per tal de facilitar la seva visita i difusió.
Miquel Puig al Museu de la Mediterrània.
Gràcies al testimoni de Josep Maria Guàrdia, es va poder localitzar un nou refugi a l’aeròdrom. Aquestes tasques de neteja van aconseguir delimitar el seu perímetre, que havia quedat completament cobert de vegetació. Els resultats del camp de treball s’han valorat com a molt positius per part dels participants.
Miquel Puig, testimoni de l’aeròdrom també va formar part del camp de treball i va ser entrevistat per tot l’equip de joves al Museu de la Mediterrània.
Tasques de neteja de refugis.
Aquesta experiència ha ajudat molt a posar al mapa del patrimoni l’aeròdrom 318 i a facilitar el camí cap a la declaració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
Des del Projecte Aeròdrom 318 volem agrair a tots els formadors i formadores que han ajudat a fer possible aquesta experiència educativa i cultural relacionada amb història i patrimoni.
Prop de l’entrada del municipi de Garriguella s’hi trobava una resta patrimonial de gran importància per comprendre els esdeveniments que van tenir lloc en aquesta zona al final de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. Aquests fets han deixat una profunda marca que encara, molts, no son capaços d’entendre per una gran manca de cultura i coneixement. L’estela del pilot Windemuth ha estat destruïda. Però molts empordanesos sí que coneixíem el valor d’aquest espai per conèixer els fets més dramàtics del nostre passat recent.
Sense cap mena de dubte, avui hem sentit que ens han atacat la nostra història i memòria, la de l’Empordà. Però és que tots ho entenem d’aquesta manera? Podem donar un ferm suport, des de les institucions, a les propostes d’estudi seriós i dignificació del patrimoni? Podem fomentar un turisme de qualitat, interessat per la història? Són les preguntes que pensem que ens hauríem de fer a partir d’ara.
Foto: Aleix G.B
Foto: David Garcia
Certament, es tractava d’un monòlit erigit per la Legió Còndor i en ella s’hi podia llegir el nom d’un pilot que hauria perdut la vida en el que es considerat el darrer combat aeri de la Guerra Civil a Catalunya, el 6 de febrer de 1939. Però tothom amb dos dits de front comprèn que, això, avui en dia és una resta del passat, un patrimoni que ens ajuda a contextualitzar uns fets històrics. Certament, és un debat on hauria d’estar emplaçat aquest element, com s’hauria d’informar a un públic que sovint no té les eines per interpretar-lo correctament o si hauria d’estar en un museu. Però és evident que destruir patrimoni de forma impune i a partir de cops de martell, són símptomes de deixadesa, força bruta així com d’una ignorància que fa por. Però, més enllà d’on va començar la polèmica sobre la presència d’aquest espai històric, fet perfectament explicat per l’historiador i expert en l’aeròdrom de Garriguella Vilajuïga David Garcia Algilaga, en aquest escrit volem plantejar un debat de fonts que és el de la importància del patrimoni local en el nostre món cada vegada més polaritzat i on la cultura del fet de voler aprendre, cada vegada té menys valor.
També cal dir que poc s’ha volgut escoltar als historiadors i historiadores, els que han investigat de forma seriosa el context dels fets, per poder-lo explicar al públic de forma constructiva i treure’n un aprenentatge. Ni des de les institucions ni des del públic general. Es prefereix donar credibilitat als arguments fàcils d’entendre, a les xarxes socials, a les grans campanyes publicitàries, a les grans conferències, al periodisme «de pandereta», als «tweets» i a sortir molt a les fotografies.
Sempre ens volem emmirallar amb Europa i fer veure que hem après a cuidar la cultura o la natura, però ens quedem amb els titulars d’allò que es fa als altres llocs. No sabem o no volem anar més enllà.
A Europa, avui en dia, creixen les propostes nascudes en els municipis que tenen com a objectiu donar valor i estima al patrimoni com a part de la mateixa història. Allò que els anglesos en diuen «local heritage» que vol dir que si féssim créixer el valor del patrimoni des del mateix territori, les persones que cometen aquests atacs ho estarien fent contra la història de tots i totes i el seu relat absurd basat en la lectura fanàtica d’algú, no tindria cap mena de raó ni sentit. Perquè això ha estat un atac contra l’Empordà i la seva història. Si ens mirem Europa, també podem veure que a Normandia, amb la sobrietat, senzillesa i, perquè no, crítica, que demana un espai dedicat a la guerra, s’ha sabut conservar el cementiri dels soldats alemanys caiguts des de la Segona Guerra Mundial. És evident que alguna cosa no fem bé. I allà ningú ha destruït res a cops!
Cementiri alemany La Cambe. Normandia. Foto: Aleix GB
Si veritablement ens creiem de veritat això de cuidar la història i la memòria pel valor intrínsec que té el saber i conèixer, caldrà repensar de veritat com enfoquem la importància del patrimoni i evitem relacionar-lo amb la política. Insistim, aquest ha estat un atac contra la història de la gent de l’Empordà i així ens sentim molts empordanesos. Nosaltres sí que donem valor a la història de Josep Falcó, el pilot republicà que fins que era molt gran va tornar a Garriguella i va deixar flors en aquest espai com a senyal de tristesa i crítica d’aquells temps de guerra. Una història ben allunyada d’odis i rancors, tot al contrari.
Després de tant de temps i de veure com s’ha destruït aquest patrimoni ens preguntem, i ara què?
El passat 14 de maig a l’Espai Canet es va dur a terme la conferència Atac i defensa des de la rereguarda: La defensa de Girona durant la Guerra Civil 1936-1939. L’acte estava format en diverses conferències que pretenien explicar la importància del front mediterrani durant la contesa, així com el paper essencial de l’aviació. També es pretenia donar suport a la catalogació de l’Aeròdrom 318 de Canet de la Tallada com a bé cultural d’interès local (BCIL).
Roberto Plà
Per això es van fer exposicions sobre la faceta de la defensa passiva i la defensa de les ciutats, però també de l’activa amb el paper rellevant dels aeròdroms i els avions que hi van participar. David Garcia Algilaga va poder explicar la defensa passiva i activa i les seves diferències. Aleix Guàrdia Bahí va comentar el rol de l’aeròdrom de Canet de la Tallada des del punt de vista local, però connectat amb el context general prèviament exposat. L’acte va comptar entre els organitzadors amb l’alcaldessa de la Tallada d’Empordà Dolors Guàrdia i Èlia Bantí com a responsable del Museu de Suport Territorial del Museu de la Mediterrània, ambdós col·laboradors de l’acte.
Jordi Martínez Guillén va ser el creador de l’excel·lent cartell de l’acte i Roberto Pla Aragonés va crear una immillorable il·lustració durant les conferències.
Una de les necessitats principals que comporta l’estudi d’una guerra és tenir una visió completa i contextualitzada. A Normandia podem aprendre també que hi ha espais que ofereixen la possibilitat de conèixer alguns aspectes sobre els soldats alemanys que van trobar-se al front durant el desembarcament de forma seriosa i amena. Avui veurem un espai conegut com Le Bran Bunker.
Foto: Aleix GB
Anar a la vila de Ouistreham permet entrar dins d’una fortificació alemanya d’unes dimensions impressionants. Es tractava d’una mena de centre de comandament dividit en 5 pisos que formava part del mur atlàntic. Aquest búnquer formava part de les defenses del sector Sword Beach on atacarien les forces britàniques durant el desembarcament, el 6 de juny de 1944.
Foto: Aleix GB
Foto: Aleix GB
Avui en dia és un museu que mostra com van resistir els almenys dins seu, passant pels magatzems de menjar, la infermeria, la sala del telèmetre i les panoràmiques que ofereix el seu nivell més superior el qual s’hi accedeix per una escala de gat. El museu es troba ple de maniquins molt il·lustratius i tota classe d’objectes i documents de l’època de la guerra. Però aquest búnquer amaga una història humana digna d’explicar i que converteix la visita en inoblidable.
Foto: Aleix GB
Aquesta posició va ser presa per les forces britàniques que, en forma de comando, van arribar al búnquer per capturar la posició. Bob Orrell i dos soldats més del cos d’enginyers van fer dos intents per esbutzar la porta, on es va requerir l’ús d’explosius, 3kg de dinamita, per poder accedir a la fortificació. Un cop dins, la sorpresa va ser majúscula. Es van comunicar amb la resistència de l’interior amb una mena de telèfon i els soldats alemanys i dos oficials, en total 53 homes, estaven disposats a rendir-se i els convidaven a entrar. Òbviament, els britànics van suggerir que, en comptes de pujar ells, que baixessin els alemanys.
Els britànics es van trobar que aquells soldats s’havien tancat dins la fortificació i en aquells moments del desembarcament es trobaven festejant el final de la seva guerra. Tota una ironia i lliçó…
Seguim el nostre viatge per Normandia i més concretament pel sector americà. Ara que ja coneixem una mica més d’aquest fet històric i haver descobert com es va produir el desembarcament d’aquell fatídic dia, és el moment per parar-se a fer una mica de reflexió del drama que va suposar aquest fet i que en parlar-ne, estem parlant dels milers de combatents que mai van tornar d’aquella trista aventura.
Foto: Aleix GB
A la tarda, quan els grups comencen a marxar de la zona per anar a sopar o fer qualsevol altra visita turística no necessàriament relacionada amb el desembarcament, és un bon moment per acostar-se a una de les platges més icòniques del desembarcament, aquella coneguda com a Omaha. Amb més de 2.500 pèrdues humanes, es convertia en el símbol del desembarcament, també reflectit a «Saving Privat Ryan» de Seteven Spielberg.
Però més enllà de l’aproximació que en fa el setè art, tenint en compte que tot i que l’impacte que sempre continuaran tenint aquests espais, avui en dia queda poca cosa de l’escenari del desembarcament. No obstant això, hi ha un altre espai històric que evoca de forma molt directe el que suposa la guerra i el drama de morir en un conflicte bèl·lic, es tracta d’un cementiri situar a Colleville-sur-Mer, dedicat als combatents nord-americans que van lluitar durant la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’un cementiri que és administrat pel govern i el congrés d’Estats Units com a mostra de la importància que té aquest espai pel que fa a la memòria dels 9387 combatents que s’hi troben enterrats.
Passejar cap a la tarda pels camins d’aquest espai històric i llegir de tant en tant el nom de les persones que van participar en la Segona Guerra Mundial és una experiència recomanable per tot aquell visitant que és respectuós i curiós per aprendre històrica. En efecte, es tracta d’un espai on caldrà mantenir una educació adequada, que no sempre mostra el turista actual. Una vegada més, el viatge de Normandia comença en la mateixa curiositat del viatger. Per tant, tot i que hi ha diferents propostes culturals, algunes més dinàmiques, moments com el de la visita a Colleville és on caldrà tenir més cura i respecte per la història i per un mateix, però també oferirà aprenentatges com que cada persona va tenir una història única i diferent i que molts mai van tornar a casa després de tot allò…
Projecte aeròdrom 318 